En un moment on paraules com excel·lència, eficiència o efectivitat, i no altres com qualitat, equitat o coneixement, han esdevingut tan sols la porta d’entrada per posar la universitat al servei dels interessos que ens han dut precisament a la crisi actual, allò que és i ha de ser de tots ha esdevingut mera moneda de canvi. Un sistema que necessita cada cop més recursos al servei d’una lògica productivista i de creixement incessant que ens du a tots plegats cap a l’esfondrament social, vol marcar també l’agenda universitària. I si aquests són els objectius que progressivament van transformat la vida universitària, el mètode és l’eliminació dels instruments democràtics per manllevar qualsevol possibilitat de fer-hi front. Una ideologia tecnocràtica pretén impulsar el to d’un canvi radical en les condicions de la vida i el desenvolupament de la universitat. El debat es presenta com a purament tècnic, quan en realitat és profundament polític: la construcció d’una universitat democràtica al servei d’una societat futura que superi gran part dels mals socials que avui en dia vivim o be posar-la al servei d’aquells que ens han dut a l’estat actual de coses. Aquesta és la disjuntiva a la que ens enfrontem.
I l’interrogant és quin model d’universitat volem per la superació de la crisi?
Assemblea de professorat de les universitats catalanes 
D’una banda trobem el model de l’actual govern CiU i PP, en el qual la generació de coneixement respon a la rendibilitat econòmica i a les necessitats de l’empresa. Enfrontat hi trobem el model en el qual la generació de coneixement respon a la curiositat científica, i a les necessitats socials i també a les econòmiques. El que és evident és que un i altre model necessiten universitats molt diferents en tots els àmbits, des de la governança, fins les titulacions, passant per l’accés als estudis dels sectors treballadors.
La proposta de governança de l’actual govern respon a aquesta visió empresarial de la universitat, fins el punt que la ponència ha estat elaborada sobre tot per ponents lligats a l’empresa i a ESADE. Amb una lògica empresarial clàssica, jeràrquica en la presa de decisions i en el rol de cada estament universitari. Així, els estudiants, sense veu ni vot, infantilitzats, que continuen els estudis com si encara estiguessin a l’institut, queden limitats al paper de clients. El PDI i el PAS es converteixen en simples treballadors i treballadores que només es relacionen amb l’empresa per qüestions laborals, però que no participen en la gestió. Excepte uns pocs catedràtics que tindran veu en el patronat. Evidentment, la democràcia i l’autonomia universitària desapareixen en aquest model.
El model que s’està imposant també s’aparta de la funció de facilitadora de la mobilitat social que havia tingut la universitat en els últims anys, permetent que fills de famílies treballadores amb nivells d’estudis primaris o secundaris poguessin accedir a l’ensenyament superior.
En aquest model, la importància que es dóna a la contractació laboral, respon a la precarització de la major part del professorat, amb dues terceres parts d’associats que es limiten a fer docència, i amb uns pocs PDI que han de tenir capacitat de captar recursos per a la recerca i que faran poca docència. Això comporta evidentment que les àrees de coneixement amb poca capacitat de captar recursos han d’anar perdent pes dins la universitat, fins quasi desaparèixer.
Cal recuperar la proposta d’anar cap a un nou Congrés de la universitat catalana per a pensar i defensar una universitat que respongui al model universitari científic i social. Aquesta proposta hauria de servir per a fer sentir una altra veu alternativa a la de l’actual govern i les seves polítiques. Una crida des de l’assemblea del PDI de les universitats catalanes per a anar cap a un congrés general podria ser un dels resultats de la trobada del dia 2 de febrer.
Ferran