MANIFEST PER UNA UNIVERSITAT DE LES MAJORIES

Signem aquest manifest, estudiants, professors, investigadors, titulats universitaris, professionals de la ciència, la tècnica, la literatura i les arts, juntament amb altres persones interessades per la Universitat, ara que fa quaranta-set anys de la Caputxinada.

L’any 1966 el franquisme perseguia les aspiracions democràtiques, la llibertat científica, els drets socials i la nostra cultura, però els delegats i delegades del Sindicat Democràtic d’Estudiants i una part del professorat s’alçaren i van dir prou. Estudiants, professorat i intel·lectuals varen proposar a l’opinió pública “una perspectiva de renovació de la Universitat” per “aconseguir una Universitat capaç de dominar els problemes tècnics i socials de l’època, una Universitat democràtica”. Proposaren un model d’universitat democràtica, científica, catalana i pública que en els anys següents va orientar un canvi profund en els estudis superiors.

La mobilització social, i sobretot dels estaments universitaris, en defensa de la universitat pública i al servei de la societat, va fer possible que entre 1966 i 2010 la universitat espanyola passés de 90.000 a 1.400.000 alumnes, de 5.000 a 100.000 professors en plantilla. D’una matrícula del 29% de dones al 54%. La taxa d’entrada dels joves als estudis superiors va passar d’un 4% a un 46%, tot i que encara som lluny de la mitjana dels països desenvolupats (60%). La difusió dels estudis superiors assolida a casa nostra ha contribuït de manera fonamental al progrés del nostre país en les darreres dècades i ha afavorit la mobilitat social. Lluny de beneficiar tan sols els qui passaven per la universitat, l’augment del nivell tècnic i cultural derivat de la popularització dels estudis universitaris ha contribuït a millorar la qualitat de vida, la creació productiva i la innovació cultural de tota la societat. Una societat que ha mudat i s’ha modernitzat de manera molt significativa en un període relativament curt.

Avui, la greu crisi econòmica i social, així com la manca d’una classe política dirigent competent, estan enfonsant novament la Universitat, menant-la a una situació d’ofec econòmic, generacional i intel·lectual molt greus. És per això que, amb una sola veu, ens dirigim a l’opinió pública per denunciar la situació de la Universitat catalana, que actualment compromet el futur de tot el país.

Amb aquest manifest proposem als dirigents polítics i universitaris, així com a la societat en general, que prenguin consciència de la gravetat de la situació i que adoptin com a pròpia la tasca de fer possible una universitat lliure, democràtica i al servei del país i de la gent.

I. DENUNCIEM

1. La manca de veu pròpia de les institucions acadèmiques

1.1 La Universitat ha de ser un organisme independent, amb personalitat pròpia, capaç de defensar la societat i de ser crítica amb les injustícies socials i el seu entorn.

1.2 Els rectors i degans de les nostres facultats han de ser capaços de defensar, per damunt de tot, la raó de ser de la Universitat, que és la de generar coneixement per a la societat i no per a l’interès particular de certs grups. Davant de la pressió política i econòmica, els nostres rectors haurien de romandre units en una veu clara i contundent, per tal de vetllar pel bé de la institució que representen. La Universitat ha de ser capaç de dir “no” davant de certes mesures injustes imposades per la Generalitat i el Govern estatal. Per molt greu que sigui la situació econòmica i social en la qual vivim, els nostres rectors han de saber quan han d’acceptar i quan han de dir prou. La Universitat no pot acceptar segons quins dictàmens a qualsevol preu, deixant de banda i en una situació precària, els estudiants i el professorat.

2. La mercantilització de la Universitat

2.1 Denunciem que actualment es valori la Universitat en funció del seu rendiment econòmic i que se l’equipari, per tant, a una empresa, obligada a produir un determinat benefici, perquè, si hi ha dèficit, no és rendible. Aquesta equiparació és altament errònia i perillosa, perquè considerem que l’educació superior no s’ha de regir pels criteris de dèficit i benefici: el coneixement i la ciència van més enllà de l’oferta i la demanda, car són un dels fonaments d’una societat moderna.

2.2 Som conscients que la situació crítica en què ens trobem és motivada per una crisi econòmica, social i de valors molt greu. Però, precisament per això, reivindiquem, ara més que mai, la tasca central que la Universitat hauria de tenir com a forjadora d’un nou canvi de consciència en les persones. Per tal de poder dur a terme aquest canvi, la Universitat ha de romandre lliure, amb capacitat de creixement i d’expressió.

2.3 La consideració de l’educació com una mercaderia que pretesament només usufructua l’estudiant, en comptes d’un dret al servei del benestar del país, explica molts dels canvis que actualment s’estan imposant: pujada de matrícules; amenaces als graus i màsters amb relativament pocs estudiants (excepte alguns, considerats estratègics per a l’economia); pressió per estudiar allò que té una utilitat immediata, deixant de banda la formació en la capacitat de raonament i crítica, bàsica per a la innovació i la creativitat; implantació a cost zero (i ara amb cost menor) d’una reforma del pla d’estudis que hauria necessitat una forta inversió per fer-lo en condicions; concepció de la formació com una simple acumulació de competències i habilitats; planificació dels estudis universitaris en funció de les necessitats laborals.

A la Universitat, el coneixement teòric és tan important com el pràctic, les ciències socials, les ciències pures, les humanitats, les ciències aplicades són igualment importants. I això mateix val per a la recerca, independentment de l’aplicabilitat immediata que tingui.

3. L’augment de les taxes de matrícula

3.1 Denunciem un augment de preu de les matrícules injustificat, que servirà fonamentalment per expulsar de les universitats una part de la població, i que a sobre no aportarà una quantitat de diners significativa. Quan encara estem lluny de la mitjana dels països desenvolupats pel que fa a la taxa d’entrada dels joves als estudis superiors (60% enfront de 46%), ara s’alça una altra barrera formidable. Això representa renegar de la gran tasca d’integració i de progrés feta per la Universitat en els darrers anys, perquè, lluny de beneficiar tan sols les persones que passaven per les aules, l’augment del nivell tècnic i cultural derivat de la popularització dels estudis universitaris ha contribuït a millorar la qualitat de vida, la creació productiva i la innovació cultural de tota la societat. Una societat que ha mudat i s’ha modernitzat de manera molt significativa en un període relativament curt. De debò que els nostres administradors volen posar això en perill?

3.2 Manifestem també que aquest augment de preu és doblement injustificat, si tenim present que, paradoxalment, el grau de qualitat docent està disminuint també a les aules,per dues vies. Per una banda, amb la implantació de sistemes de comptabilitat docent (ECTS) que permeten reduir les hores docents dedicades als estudiants. Alhora que pugen les matricules, s’imputa a l’estudiantat el treball propi com a temps computable de formació. L’efecte, amb unes Universitats amb retallades constants, com era d’esperar, ha estat que els ECTS cada vegada computen més treball de l’estudiant (gratis) i menys docència (que s’ha de contractar). Per l’altra banda, amb la disminució del nombre de professorat que, en molts casos, impedeix el tractament més personalitzat en què, teòricament, es basava el nou sistema.

3.3 Denunciem les polítiques d’improvisació dels nostres administradors en matèria d’universitats i la manca d’una veu crítica que les aturi. Especialment, la manera en què s’ha dut a terme la implantació, en aquest país, del Pla Bolonya, i totes les conseqüències que aquest pla d’estudis ha generat: superficialitat en els ensenyaments, pèrdua de riquesa i especificitat de les matèries optatives i major mediocritat en l’ensenyament superior. La implantació incorrecta del Pla Bolonya ha propiciat, al mateix temps, una reestructuració de les carreres universitàries i dels departaments que les oferien altament nociva a nivell de qualitat dels estudis perquè, amb la reducció d’assignatures, la formació que ha rebut qui obté un grau és necessàriament menor que abans.

3.4 Denunciem que, en un moment en què el canvi tècnic i cultural és més accelerat que mai, es pretengui reduir la formació a una transferència de tècniques limitades al que és estrictament aplicable en el camp laboral. De passar a considerar que l’estudiant contribuïa, amb el seu esforç, a la millora del benestar social de les generacions futures, ara se’l tracta merament com un client que es beneficia d’aquest coneixement només amb finalitats de lucre individual. Tot això s’esdevé, paradoxalment, en un món on tothom sap que la cooperació per al progrés tècnic o científic és cada vegada més necessària.

4. La precarietat laboral del professorat

4.1 A la fi de la guerra civil es calcula que van haver d’exiliar-se 250.000 persones, amb tot tipus de qualificació. Sempre s’ha considerat aquest exili una de les causes del retard del país en la postguerra. Ara, només en un semestre, han abandonat el país 160.000 joves, majoritàriament universitaris (estudiants, graduats i professors precaris). Aquest èxode no contribuirà a recuperar la balança comercial, tal i com pretenen els profetes neoliberals, sinó a empobrir i erosionar la nostra societat.

4.2 No necessitem més precarietat, sinó més estabilitat, perquè els nostres joves no hagin de marxar a vendre la seva formació a països que no han finançat els seus estudis. Fins i tot d’una manera directa, l’educació universitària és una inversió social, ja que, qui treballa i té estudis superiors, aporta tres vegades més a la hisenda pública. Com a país, valdria la pena preguntar-se si ens podem permetre de fer tota la despesa en preparació d’aquests doctors i no rebre’n ni els beneficis directes, en impostos, ni els indirectes, en progrés social.

4.3 Denunciem especialment les precàries condicions laborals en què treballen bona part dels professors de les nostres universitats. Més del 51% del professorat universitari català treballa amb contractes laborals de professor associat: s’ha sobrepassat, per tant, l’índex de precarietat laboral del 1966, l’any de la Caputxinada, que era d’un 51%. Aquests contractes es renoven anualment, són a temps parcial i, en la majoria dels casos, no superen els 400 euros mensuals. Manifestem la preocupació més pregona davant la precarietat laboral d’aquests contractes.

4.4 Denunciem també el greuge comparatiu que s’estableix entre el nombre de professors associats de les universitats catalanes i el de les universitats estatals. Les nostres universitats, que, paradoxalment, són les primeres del rànquing estatal, no es poden permetre de ser les que més precarietat laboral tenen. Exigim una dignificació econòmica i laboral per als contractes de professor associat. Exigim també que la Universitat compleixi els compromisos d’estabilització que havia adquirit amb una part del professorat.

4.5 Denunciem que bona part d’aquesta precarietat laboral la pateix el professorat jove, segons es diu, la generació més ben preparada, que en molts de casos es veu obligada a abandonar la carrera acadèmica per manca de futur. Els joves professors, que tenen la força, l’empenta i l’energia necessàries per treballar i millorar encara més la Universitat, i que haurien de ser el relleu natural dels professors més veterans, es veuen escanyats, desmotivats i desemparats pels seus representants.

4.6 Les conseqüències d’aquesta precarietat laboral estan generant un deteriorament en la recerca i la docència: si es treballa en dos o més llocs alhora, com en el cas dels associats, no es pot fer docència ni recerca d’alt nivell.

4.7 Denunciem també els acomiadaments indiscriminats (més de mil) de professors altament qualificats. Ni la Universitat ni la Generalitat ni l’Estat no es poden permetre el luxe de malgastar tota la inversió feta durant tants d’anys per a formar un professorat jove, competent i molt ben preparat, que es veu contínuament amenaçat per una espasa de Damocles que l’amenaça contínuament amb l’acomiadament i la manca de reconeixement dels seus esforços.

4.8 Aquest fet evidencia quelcom molt greu de rerefons: una manca d’estratègia a curt i llarg termini per a planificar el relleu generacional de la Universitat. Tot plegat palesa una manera de fer i de decidir totalment improvisada, mancada d’estratègia i de planificació, completament desorientada; una actitud, per tant, del tot irresponsable per part dels nostres dirigents polítics i universitaris.

5. La precarietat en la recerca

5.1 Denunciem la insuficiència crònica de la inversió pública en recerca, molt per sota de la mitjana dels països del nostre entorn, agreujada encara per les retallades dràstiques que s’estan produint. Una insuficiència que ha forçat les universitats a buscar finançament en empreses privades i en bancs, amb l’endeutament consegüent que ara es pretén reduir expulsant i precaritzant professorat, i encarint de les matrícules. Mentrestant però, el que sí que ha augmentat és el finançament públic en la recerca privada. A l’hora de la veritat, les empreses aporten molt poca inversió pròpia i es beneficien de les subvencions públiques de les administracions del país i de la Comissió Europea per a subcontractar els seus projectes de recerca a les universitats. D’aquesta manera imposen les línies de recerca que més els interessen, que no sempre coincideixen amb la recerca fonamental de caire teòric ni amb les prioritats socials. Així doncs, s’aprofiten dels resultats, que deriven d’un esforç financer bàsicament públic.

5.2 Aquesta manera de fer propicia que, gradualment, es vagi perdent presència universitària en la investigació d’aquests camps bàsics de la ciència i en l’àmbit del coneixement fonamental, no supeditat directament al mercat. La precarietat científica esdevé precarietat laboral, la qual cosa implica una pèrdua contínua de la qualitat de la recerca i de la capacitat de formació en tots els sectors del coneixement. Necessitem una carrera acadèmica que, en primer lloc, permeti als investigadors i professors dedicar-se a la seva tasca sense l’angoixa de la precarietat que suposa mantenir la pluriocupació, el treball a curt termini i el continu canvi de matèries de recerca i docència, que impedeix el treball sistemàtic, ordenat i a llarg termini. La mena de treball que permet consolidar equips de recerca amb l’estabilitat necessària per desenvolupar projectes a termini mitjà i llarg. Aquesta és condició imprescindible per assolir una recerca creativa d’alt nivell i qualitat, i també per construir un país avançat.

5.3 L’acomiadament massiu de professors, les retallades en matèria d’I+D+I i la fugida de cervells tindrà com a conseqüència, en un futur molt pròxim, l’empobriment de la recerca, és a dir, la desaparició del motor que fa que un país sigui competitiu i valorat a nivell internacional. Els qui ens administren saben que aquestes dues coses van lligades, i fins i tot ho diuen, però les polítiques públiques van exactament en sentit contrari.

5.4 Què en quedarà, d’aquí a uns anys, de totes les investigacions d’excel·lència començades, si el potencial humà que les generava ha hagut de dedicar-se a altres coses o d’exiliar-se a universitats d’altres països? És molt fàcil perdre el que havíem aconseguit, i és molt difícil tornar-ho a construir, i encara més si hi afegim que les Universitats s’estan quedant sense el personal necessari per fer la renovació generacional. Què li estem oferint a la societat, si propiciem que les persones més brillants que la podrien fonamentar i reestructurar han de marxar, a causa d’una política mal planificada i poc intel·ligent? Si s’escanya la Universitat, escanyem la societat.

Com els nostres predecessors de 1966, ens dirigim a la comunitat universitària i a l’opinió pública per proposar una perspectiva de renovació de la Universitat en una tasca que impliqui tota la societat. El que està en perill ja no és una realitat universitària millor o pitjor, sinó la mateixa possibilitat d’una universitat al servei de les necessitats socials, una universitat que ajudi a superar els problemes i no pas a agreujar-los.

És per això que:

II. MANIFESTEM

1. Que, davant d’aquesta greu crisi econòmica, i, vista la inoperància dels dirigents polítics, la Universitat, com a organisme independent, té la responsabilitat i el deure de fer sentir la seva veu crítica per a oferir a la societat les eines necessàries per redreçar el país i facilitar al ciutadà la formació que necessita.

2. La voluntat que els qui administren les nostres Universitats, rectorats i deganats, prenguin consciència de la greu situació i, en conseqüència, defensin i protegeixin activament i amb responsabilitat la nostra Universitat. Perquè vetllin, en definitiva, pels interessos dels estudiants, els professors i altres membres de la comunitat universitària.

3. El compromís unànime de defensar, per damunt de tot, des de cada departament de facultat, els drets laborals dels nostres companys: d’ara endavant no acceptarem cap acomiadament injustificat més.

4. La defensa d’una universitat realment pública, amb el finançament real que li pertoca i d’acord amb la seva qualitat. Un finançament que ha de créixer per posar-se, com a mínim, al nivell d’altres països europeus.

5. L’exigència de màxima transparència i participació en la gestió acadèmica i econòmica de la universitat. Les deficiències actuals no deriven d’un excés de democràcia, sinó, ben al contrari, d’un enfosquiment de la presa de decisions.

6. Que, a partir d’ara, organitzats en una assemblea constitutiva, durem a terme les accions contundents i de denúncia pertinents per a manifestar el nostre desacord i per a fer sentir, amb una sola veu, a tota la societat, la nostra voluntat més ferma envers una Universitat de les majories, lliure i democràtica.

Els principis continguts en aquest manifest no són en si mateixos solucions tècniques, però sí que pretenen ser l’inici d’un canvi en la Universitat. L’autèntica resolució d’aquest manifest en el marc d’una vida social adequada no pot prescindir d’aquesta inspiració mínima. Reprenent el text que va inspirar la Caputxinada del 1966, redactat en plena dictadura franquista i que és plenament vigent encara avui, volem concloure manifestant que “la universitat ha d’evitar la seva conversió definitiva en un aparell oprimit que oprimeix a la vegada les consciències i emprendre el camí que li permeti arribar a ésser el més alt reflex d’un poble tan plural com és el nostre. La universitat ha de prendre en les seves mans la causa de la llibertat de la cultura i inserir-la en l’ample horitzó de la lluita per la llibertat”.

Barcelona, 4 de febrer del 2013

6 pensaments sobre “MANIFEST PER UNA UNIVERSITAT DE LES MAJORIES

  1. Retroenllaç: MANIFEST PER UNA UNIVERSITAT DE LES MAJORIES « mvargas0302

  2. D’acord. Però també s’han creat molts vicis “interns”; i també ens pertoca combatre’ls sense esperar que ens ho resolgui algú de fora.

  3. Estimats defensors de l’Educació Pública i de la Democràcia Real:

    He de dir que aquest manifest està carregat de lucidesa i veritat, simplement vos aplaudeix i admir.
    Tot el que es defensa en aquest document és equiparable a tot l’Estat i, per aquest motiu, hi trob que podria ser interesant que estigués en castellà per a que pugui arribar a més gent. De fet, jo som eivissenca, estic estudiant a Madrid i he pogut llegir-lo gràcies a un correu que m’ha arribat d’una associació. Al cap i a la fi tots som germans, estimem el coneixement i tenim molts més aspectes en comú que de diferents. Conreem la col·laboració i no la discòrdia, que d’aquesta ja n’hi ha prou. Així, us deixo humilment la proposta de traduir el manifest al castellà amb l’objectiu de donar-li la màxima difusió per a que qualsevol hispà tengui la possibilitat de llegir-lo, si no us sembla malament. Doncs, la Universitat pública som tots, i la senyera, la religió o la raça són elements superflus. Ensenyem tolerància i respecte, recolzem-nos els uns amb els altres, deixem les hostilitats per als ases, que ja tots sabem qui són. Donem exemple ja que ells no poden. Estimem-nos que és l’arma més poderosa, la concòrdia i la compassió pel que no comprèn i jutja sense conèixer. Lluitem per la igualdat d’oportunitats sigui quina sigui la nostra procedència, per a que el prejudiciòs pugui accedir al coneixement i abandoni les idees preconcebudes, adonant-se’n del perill d’aquestes i tractant que no es siguin reproduint.

    Gràcies pel vostre temps. Abraçades fraternals des de la capital, on no tothom -ni la majoria- és tancat de mires, com alguns havíem pensat abans de viure aquí i conèixer els autòctons.

    Per cert, si voleu jo puc traduir el document i vos l’envic de tornada per que el penjeu, si ho feu valtros pues ja va bé, però nomès és una proposta que crec que seria bona de fer, entenc que no és res meu i per tant podeu no estar-ne d’acord. Igualment, us envic força i estimació.

    Una estudiant que estima tant Barcelona com Madrid, i la multiculturalitat del nostre país.

    Llibertat, igualdat, fraternitat, pero de veres!

    • molt bé! estic molt d’acord amb tot i també amb la proposta que es tradueixi al castellà i es faci extensiu a les universitats espanyoles… ara per ara tots estem en el mateix vaixell.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s